AUDIOVISUALS
Celestí Bellera
Corrents cinematogràfics
Neorrealisme italià
El neorealisme italià fou un moviment cinematogràfic sorgit un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial. L'objectiu d'aquest moviment va ser reflectir el dia a dia de la gent treballadora del país, amb els seus problemes i misèries. Amb aquest objectiu, en algunes de les produccions es va decidir no comptar amb actors professionals, no utilitzar decorats sinó localitzacions reals i prescindir d'il·luminació artificial, per tal que el que es veiés en pantalla fos el més semblant al que es podia trobar a la realitat.
Context geogràfic:
Ens trobem a Itàlia, justament a finals de la Segona Guerra Mundial. Durant aquest període, degut a la dictadura de Benito Mussolini, l’únic cinema que es podia projectar era patriòtic i poc novedós, a més a més, aquests films només tractaven temes a favor del feixisme o del gloriós passat de l’Imperi Romà.
El 1943 es va produir la caiguda del règim feixista de Mussolini i posteriorment al final de la guerra, deixant el país en una ruïna econòmica i social. D’altra banda, la caiguda del feixisme va donar als directors italians molta llibertat creadora a l'eliminar qualsevol tipus de censura. No obstant això, van trobar un gran problema, els estudis Cinecittà, que durant molts anys va ser una gran productora, es trobaven destruïts a causa d'un bombardeig durant la guerra.
Context artístic:
La caiguda del feixisme va suposar l’eliminació de la censura i va permetre a directors italians parlar sobre temes que abans no estaven permesos.
Una de les primeres figures que va llançar un rampell per al canvi va ser el periodista antifeixista Leo Longanesi. Aquest periodista va ser el primer que va instar els directors de cinema italians a sortir als carrers de les ciutats i els pobles per filmar la realitat. Els directors es van centrar a gravar temes socials, polítics i econòmics en primera persona. Així va ser com va néixer el Neorealisme italià.
Context sociocultural:
Una nova relació entre l'artista i la societat s'estableix en aquest llavors, demostrant els directors un compromís ètic i moral amb la realitat, sustentat en què el cinema podria canviar les coses i ajudar a una Itàlia en ruïnes.
El neorealisme va marcar el cinema d'una manera determinant, servint com a model per a països en els quals les dificultats per produir eren molt grans, com en l'africà i en part de cinema espanyol.
Influència musical:
La música del neorealisme s’allunyava molt de l’estil històric i musical que mostrava el cinema feixista. El neorealisme italià va decidir donar-li menys importància a la música i va utilitzar el recurs del silenci per donar una sensació més realista al films. La música que es va utilitzar volia que formés part de l’argument i que fos més creïble amb l’escena.
Un dels compositors més rellevants va ser Alessandro Cicognini.
Imatge on es veuen les tropes de Mussolini
Característiques:
-
Es produeix una ruptura amb el cinema anterior, sorgeix una nova forma de mirar la realitat, trenca amb el llenguatge cinematogràfic establert, com l’estatunidenc, el cinema comercial i el cinema d’exaltació nacional i propaganda feixista. Es crea la seva pròpia forma, sobretot en quant a la temàtica.
-
La finalitat del cinema, canvia totalment, no només es tracta de mostrar la realitat de la societat, sinó que hi ha una creença de que a través del cinema es poden canviar les coses.
-
Elecció d'una estètica documental, perquè s’allunya de la ficció i és un gènere realitzat sobre imatges presses de la realitat. Cerquen el màxim realisme i verosimilitud, i prescindeixen de qualsevol mena d’efecte o trucatge.
-
Cerquen la màxima objectivitat possible i adopten un punt de vista moral i compromès socialment per denunciar les injustícies existents.
-
Rebutgen els drames històrics, l’adaptació de novel·les o el cinema d’herois i es centren en personatges anònims, de classe humil.
-
Voluntat de donar al cinema un nou esperit democràtic
-
Voluntat d’apropar el mitjà a la gent del carrer.
-
Té molta influència del recent passat feixista.
-
Destaquen per la improvisació, tot i que es respecten les normes de continuïtat.
-
Rebuig de l'artifici, ja sigui en l'edició, rodatge o il·luminació en favor d'un estil més lliure i/o natural.
-
Les situacions en les que es troben en aquest context fan que sigui un corrent amb pocs recursos i molt precari. Compten amb pressupostos molt baixos i per això rebutgen el maquillatge i els vestuaris, s’empren vestuaris reals. També els manca de material i d’estudis de rodatge, fet que es veu afectat en la producció.
-
Dintre del neorealisme coexisteixen dues posicions ètiques, la marxista, més política, realitzada per part de Visconti i una de caràcter religiós, la catòlica realitzada per Vittorio De Sica.
-
Donen més importància a les emocions que a els plantejaments ideològics.
-
Les pel·lícules van obtenir el suport del públic Itàlia de la època.
Des d’un punt de vista narratiu:
-
Suposa una reacció contra els arguments del cinema de la postguerra, que era molt repressiu, no permetia gaire llibertat creativa als cineastes i mostrava un visió de la realitat enganyosa.
-
S’eliminen les normes del guió estricte i es basen molt més en la improvisació.
-
No existeixen els finals feliços, normalment introdueix finals incerts.
-
Eviten les trames i històries d’un cinema més accessible i clàssic en favor de plantejaments més durs i realistes.
-
Aborda les històries amb menys rigor, ja que totes les causes tenen que veure amb les condicions de vida de les persones, amb temes quotidians, que representen a la societat.
-
Ús del llenguatge col·loquial, no del literari.
-
Diàlegs molt senzills i lineals.
Tècnica, muntatge i producció:
PRODUCCIÓ: No hi ha disseny de producció, és a dir algú que s’encarregui de planificar l’aspecte que tindran els escenaris en els quals es desenvolupa l’acció.
I l’equip de producció amb el que es compta és molt semblant als equips de producció dels documentals.
ESCENOGRAFIA: La precarietat tècnica i sense estudis, marcant la posada en escena, no hi han decorats, recorrent a escenaris naturals i localitzacions reals com carrers, cases o espais públics. No hi ha sets de rodatge, en part perquè a causa de la guerra estaven destruïts.
IL.LUMINACIÓ: Treballen amb il·luminació natural, mai artificial.
SO No es recull un só directe, sinó doblat i poques vegades es treballa amb equips de sons, el que permet més mobilitat de la càmera.
CÀMERA: Es acostumen a gravar amb càmera en mà.
ACTORS: Hi han actors tant professionals com no professionals en un mateix projecte cinematogràfic. De fet a vegades els mateixos actors són els qui interpreten la seva pròpia història en el personatge.
PERSONATGES: No hi ha una gran elaboració de la caracterització dels personatges així que es proporciona un acostament a la realitat i més flexibilitat en la posada en escena.
Models i influències:
Pre Neorealisme:
Mussolini es va oposar totalment a la importació de cinema estranger, sobretot el estatunidenc. Feien servir el cinema com a arma molt potent però òbviament no podien fer res que afectes al Règim de Mussolini. Només es podien projectes les pel·lícules de comèdia o que tenien un final feliç. No mostraven ni la misèria, ni la delinqüència, ni la violència, i si n’hi havia, ho censuraven. Només es permetia mostrar una Itàlia perfecta.
Neorealisme:
Un cop el Règim de Mussolini cau, el cinema, entre moltes altres vessants de l’art, van sentir la necessitat de buscar models d’anteriors èpoques.
La postguerra va requerir de reinventar-se ja que no hi havia diners per fer grans produccions. Va ser, doncs, la influència per el cinema de llocs on la producció cinematogràfica no podia tenir un cost elevat com el cinema Africà i en part el cinema Espanyol.
Els directors van demostrar un compromís ètic i moral amb la realitat. Consideraven que podien ajudar a la Itàlia en ruïnes que hi havia llavors. Narrar els successos sense censura ni filtres, va ser molt ben acollit per la Europa devastada per la guerra.
Als inicis dels anys 50, aquest corrent comença a patir decaiguda. Els directors van començar a fer cinema més personal. A més, el nou govern Demòcrata Cristià no va veure bé algunes de les produccions del moviment.
Filmografia:
El lladre de bicicletes
Director: Vittorio De Sica
Any:1948
País: Itàlia
Gènere: Drama
Guió: Cesare Zavattini, Vittorio De Sica, Gherardo Gherardi, Suso Cecchi d'Amico, Oreste Biancoli, Adolfo Franci, Gerardo Guerrieri
Música: Alessandro Cicognini
Fotografía: Carlo Monturi
Actors: Lamberto Maggiorani, Enzo Staiola, Lianella Carell, Gino Saltamerenda, Vittorio Antonucci, Giulio Chiari, Fausto Guerzoni, Elena Altieri
La strada
Director: Federico Fellini
Any: 1954
País: Itàlia
Gènere: Drama
Guió: Tullio Pinelli, Federico Fellini
Música: Nino Rota
Fotografía: Otello Martelli
Actors: Anthony Quinn, Giulietta Masina, Richard Basehart, Aldo Silvani, Marcella Rovere, Livia Venturini
Bitter rice
Director: Giuseppe de Santis
Any: 1949
País: Itàlia
Gènere: Drama
Guió: Carlo Lizzani, Puccini, Giuseppe de Santis, Corrado Álvaro, Ivo Perilli
Música: Goffredo Petrassi
Fotografía: Otello Martelli
Actors: Silvana Mangano, Vittorio Gassman, Doris Dowling, Raf Vallone, Checco Rissone, Adriana Silveri, Lia Corelli, María Grazia Francia, Dedi Risori, Anna Maestri.
La terra tremola
Director: Luchino Visconti
Any: 1948
País: itàlia
Gènere: drama
Guió: Luchino Visconti
Música: Willy Ferrero
Fotografía: Aldo Graziati
Actors: Maria Miracle, Sebastiano Valastro, Antonio Arcidiacono, Giuseppe Arcidiacono, Salvatore Vicari, Antonio Micale, Nelluccia Giammona
Sciuscià
Director: Vittorio De Sica
Any: 1946
País: Itàlia
Gènere: Drama
Guió: Sergio Amidei, Adolfo Franci, Cesare Zavattini, Cesare Giulio Viola
Música: Alessandro Cicognini
Fotografía: Anchise Brizzi
Actors: Franco Interlenghi, Rinaldo Smordoni, Annielo Mele, Bruno Ortenzi, Emilio Cigoli.
Directors:
-
Luchino Visconti
-
Roberto Rossellini
-
Vittorio De Sica
-
Giuseppe De Santis
-
Alberto Lattuada
-
Pietro Germi
-
Renato Castellani
-
Luigi ZampaFederico Fellini
-
...
Compositors:
-
Alessandro Cicognini
-
Nino Rota
-
...
Expressionisme alemany
CONTEXT HISTÒRIC:
Derrota d’alemanya a la I Guerra Mundial i la gran depressió.
Va ser una avantguarda que destacava en la pintura, música i cinema. Volen expressar l’horror i humiliació d’Alemanya després de la I Guerra Mundial. La guerra va ser un sacrifici inútils de molts joves que van acabar morint o quedant trastornats. Alemanya va sortir perdent, al Tractat de Versalles van deixar els alemanys com a únics responsables del conflicte. Van haver de cedir l’imperi i pagar grans quantitats de diners. Això va provocar una crisi econòmica que va afectar a la majoria de la població. Van perdre territoris i es va dividir l’exèrcit. Se’ls va barrejar la crisi moral, l’horror, el pessimisme, la ràbia, etc. En aquest moment es formaran dos moviments (l’expressionisme i el nazisme).
·LITERATURA
Aquesta corrent també va ser molt important en l’àmbit de la literatura, alguns dels autors més importants que van impulsar aquest moviment a la literatura van ser Bertolt Brecht, August Strindberg i Franz Kafka. En general aquestes obres reflexaven alguns punts pessimistes de la vida arrel del context històric que venia a finals del segle XIX i inicis del XX. Algunes de les característiques principals eren les escenes dramàtiques i les tragèdies interiors, que podien aplicar-se per exemple a la música, com ho va fer Bertolt Brecht a la ópera de los dos centavos o (tres peniques).
·PINTURA
L’expressionisme a la pintura es considera un component del modernisme. Aquest corrent promulga l’expressió sobre la descripció, és a dir, la qualitat es major segons l’expressivitat subjectiva de l’autor. Per aquesta raó es rebutgen les obres i els autors d’altres èpoques com el neoclassicisme, l’academicisme i l'impressionisme i es tatxa de “poc humana”.
El crit, de Edvard Munch. S’hi mostra un èmfasi en l’expressió de l’ésser,
mentre que el fons i les figures s’observen distorsionades, irreals i confuses.
·MÚSICA
La música va patir diferents canvis al llarg del segle XVIII en Alemanya.
Començant des dels nacionalismes i les peces romàntiques de l’època (lieds,
concerts, etc.) fins als finals d’aquests, on la música es dividí en
dos bàndols: els Mendelssohnistes, que reforçaven l’ús de la música clàssica,
sense incloure solistes vocals, on els instruments eren de bàsics
acompanyaments, i els modernistes (que s’oposaven a la idea anterior).
Aquesta baralla durà fins finals de segle, i no va ser fins a l’inici del XX on s’establí la restauració de la música “clàssica”, ara anomenada Formalisme. Aquest moviment explica que la música té el seu propi valor estètic, sense condicions externes com ara la veu, la dramatització, la poesia, etc.
Aquest paradigma perdurarà en tot el segle XX i reformarà els clàssics, amb molts altre opositors que no estan d’acord amb aquest formalisme musical.
MOTIUS DEL CORRENT: INFLUÈNCIES I ANTECEDENTS
Entès com la deformació de la realitat per a buscar una expressió emocional pròpia i subjectiva de l’autor envers l’ésser humà i la societat, es podria dir que aquest moviment és exportable a qualsevol altre època i lloc. Així doncs, s'ha trobat altres artistes que també es considerarien expressionistes, com El Bosco (pintor, XVI, Països Baixos), El Greco, Goya… tot i així, es coneix a l’expressionisme com a manera d’interpretar i un estil, mentre que Expressionisme referencia únicament al moviment alemany del segle XX.
Degut a les influències del context històric, explicat per la I Guerra Mundial, el Període d’Entreguerres i la II GM, Alemanya patia una greu situació on hi regnava l’amargor i el pessimisme. Aquest primers alès intentaren portar l’art just a l’altre costat, intentant deformar la realitat, desitjant canviar de vida i impactant l’espectador.
Les arrels impressionistes es troben en els estils simbolistes i postimpressionistes (finals del segle XIX), referents a termes enigmàtics, dramatisme, etc. Les figures i la representació de les imatges està molt ambientada en art medieval i gòtic; de caire religiós i modest, es feia èmfasi en les figures, en la seva expressió, no en les formes: al tenir poca corporeïtat, les figures tenien poca versemblança, afegint aquest punt d’irrealisme en les representacions.
CARACTERÍSTIQUES:
Deformació de la realitat per facilitar el subjectivisme. Expressaven els sentiments per sobre de la descripció objectiva. Vol expressar mitjançant la construcció oval de l’espai la sensació d'opressió y vigilancia. Defensava la llibertat creativa, l'expressió subjectiva, l'irracionalisme, l'apassionament i tot allò que fos temàtica prohibida (allò morbós, demoníac, sexual, fantàstic i pervertit). Expressen el pessimisme i angoixa existencial. D’aquesta manera impactava sobre l’espectador. Destaquen el joc d’ombres. Més tard van evolucionar cap a una “Nova Objectivitat” que era més realista (crítica social i política com el realisme socialista soviètic).
·Il·luminació i fotografia tenebrista a base de clarobscurs: pronunciats
contrastos, violents, entre els espais de llum i d'ombra en la il·luminació
d'escenaris i personatges, amb rodatges foscos, sempre a l'interior dels estudis
amb il·luminació artificial amb l'objectiu de crear ambients inquietants o
descoratjadors. Ús freqüent del primeríssim primer pla (PPP).
·Decorats dissenyats amb agressius angles i deformacions, inspirades en les pintures expressionistes de l'època.
·Interpretacions amb extrema expressivitat, actors que gesticulen exageradament
amb el rostre, les mans i tot el cos per expressar-se emocionalment.
·Maquillatges exagerats, amb una estètica gòtica o sinistra, i utilitzada per simular tot
tipus de deformacions corporals. Vestuari obscur i disfresses sinistres.
·Temàtiques relacionades amb la solitud, la misèria, l'explotació,
el morbo, la sexualitat, les perversions, el terror, el crim, la mitologia
gòtica, germànica o de l'Europa de l'Est, la fantasia, el futurisme o la
ciència ficció.
OBRES DEL CORRENT:
Directors.
Leopold Jessner: Hintertreppe (1921).
Robert Wiene: El gabinete del Doctor Caligari (1919).
Paul Wegener: Der Golem, wie er in die Welt kam (1920).
Friedrich Wilhelm Murnau: Nosferatu, Eine Symphonie des Grauens (1922).
Fritz Lang: Metropolis (1927).
Georg Wilhelm Pabst: Lulú, la caixa de Pandora (1929).
Paul Leni: Die Verschwörung zu Genua (1920).
Josef von Sternberg: Der blaue Engel (1930).
Ernst Lubitsch: Die Augen der Mumie Ma (1918).
Lupu Pick: Napoleon auf St. Helena (1929).
Robert Siodmak: Menschen am Sonntag (1929).
Arthur Robison: Sombras (Schatten) (1923).
Ewald André Dupont: Varieté (1925).
Relació OBRA - CORRENT.
En el document següent s’analitza l’obra de Nosferatu, i es relacionen les característiques del moviment amb la pel·lícula.
Actors.
Per posar un exemple d’actors, tenim la pel·lícula més important de l’expressionisme, Nosferatu, i els actors que tenen papers en aquesta pel·lícula són aquests:
Max Schreck: Comte Orlok.
Gustav von Wangenheim: Thomas Hutter.
Greta Schröder: Ellen Hutter.
Alexander Granach: Knock.
Ruth Landshoff: Annie.
Wolfgang Heinz: el primer oficial de The Empusa.
Georg H. Schnell: Harding.
John Gottowt: professor Bulwer.
Gustav Botz: professor Sievers.
Max Nemetz: capità de The Empusa.
Heinrich Witte: guardià a l'asil.
Guido Herzfeld: el taverner.
Karl Etlinger: estudiant de Bulwer.
Hardy von Francois: doctor a l'hospital
Fanny Schreck: infermera a l'hospital.
Autors.
El més conegut autor de l'època fou Carl Mayer, qui va compondre pel·lícules com "El gabinet del Doctor Caligari (Robert Weine, 1919)"
Ell, des de ben jove començà treballant en diferents oficis i no va ser fins la seva majoria d'edat que s'instaurà en les editorials, dramaturg de teatre i altres pel·lícules. La pel·lícula anterior va ser una de les seves primeres i les que marcà un estil revolucionari en Alemanya, que seria reconegut com a quelcom innovador del moviment. Carl continuà amb aquests corrents, que van arribar a moltes pantalles gràcies a les noves imatges, conceptes surrealistes o usos dramàtics de l'ambient i la llum.
Després d'aquesta pel·lícula, la seva carrera no va decaure i continuà cada vegada amb personatges més bizars i extravagants i psicològicament inestables. Va guionitzar pel·lícules de l'estil com "La llum que mata (1920)", "L'últim (1924)"... Carl Mayer, des d'un punt de vista personal i des de la introspecció, creà un espai i món de reflexió envers la reflexió humana des de tots els àmbits de la vida.
Campanyes de propaganda.
Cartells del film El gabinet del doctor Caligari.
Cartell del film Nosferatu
Cartells del film Metròpolis.
Cartells de film The Golem.
Influència i importància en corrents posteriors. Postcedents.
L’Expressionisme va revolucionar per complet la idea de cinema que hi havia fins a principis del segle XX. Sense l’expressionisme, el cinema que coneixem ara no seria el mateix, encara que durés poc la seva influència en el cinema posterior va ser enorme. L’Expressionisme va aplicar tècniques i temes que avui en dia encara podem veure.
-
TIM BURTON. És un dels directors que la cinematografia d’horror de l’Expressionisme li va influenciar molt en les seves produccions. “Eduardo Manostijeras” és un gran exemple d’aquesta influència.
Nouvelle Vague i Free Cinema
1. CONTEXT HISTÒRIC, CULTURAL I GEOGRÀFIC:
L’any 1958 França va patir una crisis política deguda al conflicte d’Argelia. Durant els anys 1954 i 1962 un milió setenta mil joves van ser enviats a la guerra, aquest conflicte va deixar una secuela en la conciencia social.
L’any 1958 s’aprova el referèndum de la V República. Aquell any Charles de Gaulle és escollit president i això fa que s’accentui la dreta en el govern.
En el 1959 el Centre Nacional de Cinematografía i totes les decisions en política cinematogràfiques passen a dependre del Ministeri d'Assumptes Culturals. Hi ha una ona de cinema jove que reflexa les inquietuds de culturals de la societat. Tot i així el volum de públic i el temps que està en cartelera una película disminueix. Aquesta pèrdua no afecta econòmicament a la producció cinematogràfica ja que augmenta el preu de les entrades i l’estat dona suport econòmic.
L’estat considera el cine part del seu patrimoni cultural per tant desenvolupa una política proteccionista. El 1959 es reforma la llei d’ajuda temporal cinematogràfica gràcies a la qual molts cineastes joves poden portar a terme els seus projectes artístics.
Tot i així aquesta contribució tan gran per part de l’Estat produeix un augment de la censura, la preocupación se centra en les qüestions polítiques i morals. Tot i així, el cinema amb contingut polític augmenta durant els anys setanta.
En aquella època es produeix un canvi de concepte en la producció. Abans de la Nouvelle Vague accedir al món del cinema era una operació molt complicada, en temes legals i de maquinària. En aquest nou corrent la cinematografia agafa un aire més amateur i rejovenit, aquesta és la línia que segueixen les pel·lícules de la Nova Onada.
2. PEL·LÍCULES:
-
À bout de soufflé (Jean-Luc Godard, 1959).
-
Bande à part (Jean-Luc Godard, 1964).
-
Les quatre cents coups / Els 400 cops (François Truffaut, 1959).
-
The Loneliness of The Long Distance Runner / La soledat del corredor de fons (Tony Richardson, 1962).
3. CARACTERÍSTIQUES GENERALS:
Durant dècades, el cine de Hollywood va ser el que va establir els estàndards a seguir. És així com els directors francesos, van adquirir els coneixements cinematogràfics, que van arribar de Nord Amèrica, per després trencar amb totes les regles.
Algunes característiques:
-
usaven càmeres menys pesades i prescindien de l’ús del trípode, per donar millor dinamisme a les seves pel·lícules.
-
els directors deixaven en un segon pla , la coherència narrativa
-
els realitzadors francesos, volien portar un altre cop, l’espíritu artístic que va ser impulsat per directors com D.W.Griffith, en els començaments del setè art.
Les diferents característiques de la Nouvelle Vague i els cançons en el llenguatge cinematogràfic d’aquest moviment fílmic:
-
Rodar en localitzacions reals:
Els directors francesos preferien rodar en localitzacions reals, ja que d’aquesta manera s’aportava major realisme a la cinta i la llum real aportava un toc més natural i casual al cine.
Els directors es van inspirar en les pel·lícules del neorealisme italià, especialment les de Roberto Rosellini, on s’usava majoritàriament localitzacions reals.
Ex: Truffaut, Los 400 golpes (1959), podem observar el començament d'una seqüència del personatge pels carrers de París.
-
Ús de diàlegs improvisats:
A les cintes de la Nouvelle Vague, era freqüent que el director introduís diàlegs improvisats dels actors. Amb això es volia obtenir una espontaneïtat cap a l'espectador, deixant que l'escena fluís per si sola de manera natural.
Ex: Al final de la escapada (1960), Godard va fer ús de diàlegs improvisats, durant les escenes inicials, a on veiem a Michel conduint un cotxe. O al final de Cleo de 5 a 7 (1962). La directora Agnès Varda, no va planificar bé la seqüència abans del rodatge i els diàlegs van ser modificats sobre la marxa.
-
Produccions de baix pressupost:
La Inversió que es feia en el cine en aquells anys era molt baixa, el que generava moltes complicacions als creadors, per finançar les pel·lícules que volien rodar. S'ha de dir que des de 1947 fins a l'any 1957, les pel·lícules franceses van rebre suports econòmics per part del govern francès. Però en 1957, la televisió va començar a ser cada vegada més popular, per tant, l'assistència els cines van sofrir una disminució dràstica.
Aquest va ser el motiu, pel qual moltes pel·lícules de la Nouvelle Vague, van ser rodades en pisos deixats o que pertanyien a algun familiar del director.
(La falta de medis, podria considerar-se en part responsable de que sovint els creadors tinguessin que veure forçats a ser inventius, i això va portar a que hi hagués moltes innovacions estilístiques dins del cine francès).
-
El so en directe:
El so a les pel·lícules de la Nouvelle Vague es gravava en directe, cosa que era poc habitual en el cine. Podem observar i diferenciar, si escoltem en atenció, varies escenes que s'escolten amb un so fort i altres amb un so més suau.
Ex: la pel·lícula Bande à part del 1964 dirigida per Jean-Luc Godard, a on es pot veure i escoltar música més baixa de so i personatges ballant-la.
-
Càmera a mà:
En la majoria de les pel·lícules de la Nouvelle Vague, podem observar que varies escenes es veuen tremoloses i inestables. Això es devia a que els directors no utilitzaven trípode, ja que d’aquesta forma s’aconseguia una millor flexibilitat a l’hora de rodar un plànol. Aquest recurs també ajudava i permetia al director realitzar una presa que durés més i que seguiria als personatges durant tota l’escena. L’ús d’aquest tècnica era molt més fàcil pels directors ja que al estar gravant en un espai petit i estret, els moviments que podien realitzar les càmeres es veien limitats, i en canvi l’ús de les càmeres a mà era i és més pràctic.
Ex: Aquest recurs ho podem veure a la pel·lícula Al final de l’escapada (1960) de Godard, a on els personatges mantenen una conversa a una sala. Un altre exemples, es pot veure a la pel·lícula Cleo de 5 a 7 (1962) a on veiem en una gran part de la pel·lícula, a la protagonista caminant per els carrers de París.
-
L’ús del jump cut o el·lipsis:
L'ús d'el·lipsis en l'edició de les pel·lícules, és una característica tècnica que es feia servir molt en pel·lícules de la Nouvelle Vague. Els realitzadors francesos no volien seguir els estàndards dels muntatges tradicionals, ja que creien que d'aquesta manera la història superava tota l'atenció deixant de costat totes les característiques cinematogràfiques.
Ex: la pel·lícula de Godard, Al final de l'escapada, en la que hi ha una seqüència a on el personatge de Michel condueix un cotxe robat i veiem com el fons va canviant amb la successió de corts, mentre el personatge segueix mantenint-se en una mateixa posició dins del plànol. Aquest recurs també els permetia, retallar una escena d'acció en vàries parts.
-
L'ús del plànol seqüència:
L’ús del pla seqüencial també és i era una característiques molt famosa i utilitzada en les pel·lícules de la Nouvelle Vague.
Ex: Els 400 cops (1959) tenim un plànol seqüència al final de la pel·lícula, quan Antoine escapa del reformatori.
4. TIPUS DE MÚSICA:
-
Nouvelle Vague
Bande à part, Jean-Luc Godard (1964): El director musical d’aquesta pel·lícula és Michel Legrand. Neix a Paris l’any 1932 i mor l’any 2019. Va estudiar al Conservatori de París piano i composició i amb només 19 anys ja feia arranjaments per a l’orquestra del seu pare. A partir d’aquí la seva fama va anar pujant fins que al 1956 va publicar l’album I Love Paris que va ser un best-selling (8 milions d’exemplars).
Ha fet les bandes sonores per Agnès Varda, Godard, Jacques Demy…. amb aquest últim creen un estil de comèdia musical a la francesa (Les Parapluies de Cherbourg és el màxim exemplar d’aquesta comèdia musical, de fet va estar nominat a un premi Oscar).
Després d’aquest gran èxit va anar a provar sort a Hollywood, s'instal·la a Los Angeles i allà treballa en moltes bandes sonores però particularment amb la cançó "The Windmills of Your Mind" de la pel·lícula El cas de Thomas Crown (1968) que el farà guanyar l’Oscar a la millor cançó original.
Altres premis:
-
Oscar a la millor música per la pel·lícula Estiu del 42 (1971), sobretot la cançó The Summer Knows interpretada per Barbra Streisand.
-
Oscar per a Yentl, també de Barbra Streisand (1983).
-
és nominat 27 vegades als premis Grammy i en guanya 5.
Ha composat la banda sonora de l'última pel·lícula de James Bond.
Curiositat: L’escena més famosa de la pel·lícula és probablement la del cafè, on fan un ball. Fins i tot tenim tutorials a Internet per aprendre's-el.
Les Quatre Cents Coups, François Truffaut (1959): Jean Constantin ha composat la banda sonora d’aquesta pel·lícula tan representativa de la Nouvelle Vague. És un cantautor francès nascut el 1923 a París i mor el 1997.
Ha escrit cançons que s’han convertit en estàndards, com Le feu follet, Louis Malle: (1963):
Va començar a fer classes de música amb un organista local quan va anar a viure a casa els seus avis després de que la seva mare morís. Però al cap de poc temps també va morir la seva àvia i ell i el seu germà van tornar amb el seu pare a Paris, on va seguir fent classes de piano i va entrar al Conservatori tot i que li deient que no tenia talent i el van fer fora. Ell va aconseguir tornar a entrar però els professors el miraven malament i ell va decidir anar-se’n al servei militar.
Era un home molt reivindicatiu, es va unir a un partit socialista, va experimentar amb artistes dadaistes com Marcel Duchamp… Més tard, a partir de la dècada de 1940, predominantment John Cage va presentar l'obra de Satie com la d'un inventor d'una nova i moderna expressió musical, de manera que va ser redescobert lentament i es va convertir en un precursor de moviments artístics com el minimalisme, la música repetitiva, l'ambient (anomenat "Furniture Music" de Satie) i el Teatre de l'absurd. A més del seu cos musical, Satie també va deixar un notable conjunt d’escrits sovint humorístics i enginyosos.Louis Malle va agafar les seves músiques quan ell ja era mort.
Curiositat: Erik Satie preferia que el reconeguessin com a «fonometrògraf» (el qui mesura i escriu els sons) que com a músic.
Mon manège à moi, interpretada per Édith Piaf i Mon truc en plumes cantada per Zizi Jeanmaire, així com nombroses partitures de pel·lícules.
Jean va ser autodidacta, aprèn tot sol a tocar el piano sobretot a base d’escoltar jazz.
Era un home multidisciplinar: va muntar l’orquestra de jazz “Les Gros Minets” amb uns amics, publica discos amb els pseudònim de Big César, també va aparèixer en televisió, va fer d’actor de cinema… però sobretot se’l coneix per haver escrit i composat grans èxits del moment.
Curiositat: (article sobre la banda sonora) Jean Constantin crea una relació entre música i estat d’ànim dels personatges que potencia aquell sentiment i li dona a la pel·lícula dinamisme, senzillesa i estructura. Per exemple: quan apareixen personatges infantils música rural amb notes curtes, quan el petit Antoine Doinel descobreix les infidelitats de la seva mare o inicia pensaments inquiets trobem uns girs tonals, els sons tipus '' glockenspiel '', sempre modulats, per reflectir els somnis de el jove … Sobretot en la música podem veure l’evolució del protagonista, ja que malgrat els seus constants problemes, manté sempre una actitud positiva i vitalista cap a un creixement personal i resistència al convencional .
L'últim terç de metratge és considerat com a sublim ja que l’autor ens fa una demostració de la seva varietat de registres i de la seva habilitat compositiva (escena del robatori de la màquina).
Le signe du lion, Eric Rohmer (1962): Louis Saguer, nascut el 1907 a Berlín i mort el 1997 a Paris, és el director musical del metratge de Rohmer. Està molt menys reconegut que els últims dos, aquest, de fet, és el seu gran projecte. Després d’estudiar piano, composició i direcció al Conservatori Stern de Berlín va participar en varies pel·lícules.
Però finalment, després de molts esforços es va convertir en director de la "Coral popular de París", pròxima al Partit Comunista, on compondre cançons i obres ocasionals.
Curiositat:
Cléo de 5 à 7, Agnès Varda (1962):
Curiositat: Corinne Machard va estudiar dansa i cant desde petita. Va començar a sortir en cinema a partir dels anys 50. Aquest paper en la pel·lícula de Varda és el que la va impulsar. Finalment va deixar el cinema per ocasions limitades i es va passar a la televisió. Una de les últimes pel·lícules va ser La Melodia en 2017.
-
Free cinema o realisme social britànic
En el Free cinema buscaven:
-
una estètica realista en el cinema de ficció i documental
-
històries creades a partir d'allò que és quotidià i compromès amb la realitat social del moment
-
crítica a l'artificialitat narrativa de Hollywood i a la dramatúrgia britànica
-
molt influenciat per la Nouvelle Vague francesa.
Un grup de joves anomenats “Els joves irats” buscaven una renovació en el cinema i volien parlar de temes que interessessin més a la classe popular, un dels principals impulsors va ser John Osborne (un escriptor).
Busquen:
-
treballar en grups petits
-
evitar els estudis
-
baix cost de producció
-
música de jazz com a banda sonora
Els primers títols són Together, O Dreamland i Momma don’t allow i recollien tots els ideals d’aquests joves, que a través de la revista Sequence van poder expressar el seu inconformisme social.
Together, Lorenza Mazzetti (1956):
Room at the Top, Jack Clayton (1959):
Saturday night and Sunday morning, Karel Reisz (1960):
The Loneliness of the long distance runner, Tony Richardson (1962):
O Lucky man!, Lindsay Anderson (1973)
Georges Delerue: Neix el 12 de març de 1925 al nord de França i mor el 20 de març de 1992 a Califòrnia. És considerat "el Mozart del cinema" ja que ha participat en les bandes sonores d'aproximadament 350 pel•lícules. El 1979 va guanyar l'Oscar a la millor banda sonora per A Little Romance.
5. DIRECTORS:
Gran part dels directors i personatges importants de la Nouvelle Vague van ser intel·lectuals i crítics de cinema que col·laboraven en la coneguda revista Cahiers du Cinéma. Es van influenciar de directors com Alfred Hitchcock i Orson Welles.
També cal destacar que molts directors actuals destaquen que la Nouvelle Vague ha sigut una de les seves màximes influències.
Molts directors rebutjaven el cinema hollywoodense dels 50, i a partir d’això van crear una nova forma de filmar.
Començarem parlant dels directors més representatius de la Nouvelle Vague.
Jean-Luc Godard : Va néixer a París el 3 de Desembre de 1930, va ser una figura molt important en le cinéma de la Nouvelle Vague. Personatge revolucionari i influent, director amb un estil únic i innovador, precursor dels avenços al propi moviment de la Nouvelle Vague.
Totes les seves obres parlen de temes de caràcter personal. Va intentar donar-li al cinéma una direcció cap a l’aprofitament de l’art com a eina per parlar de temes socials i personals. Uns dels directors més autobiogràfics, les imatges de les seves pel.lícules están plenes d’imatges d’altres pel.lícules, de llibres, composicions, pintures...Com també plenes de les persones, espaisi idelas polítics que han creat la seva característica personalitat.
Pel.lícules: Al final de la escapada, Week-end, Banda aparte, la Chinoise…
O una pel.lícula sobre ell anomenada Mal Genio de Michel Hazanavicius
Jacques Rivette (1928-2016) Va ser una de les figures centrals del moviment Nouvelle Vague. Va començar escrivint articles per la revista Cahiers du Cinema en 1952, i més tard es va convertir en una figura cada vegada més influent en la revista. La seva carrera com a director cinematogràfic va començar amb un curtmetratge a principis dels 50, després va seguir amb llargmetratges tenint una carrera fins als 60 anys.
El cinema de Rivette es complexe, experimental i misteriós, les seves obres presenten múltiples trames i improvisacions extensa. La seva experimentalitat a les obres va fer, que encara que aclamat sempre pels crítics, fos una figura poc coneguda per arribar a un públic convencional.
És un dels primers cineastas de la Nouvelle Vague, va començar molt jove.
Directors com David Lynch o Jim Jarmusch diuen que s’ha nodrit i han après molt del director.
Pel.lícules: París nos pertenece; Aux Quatre Coins, Le Divertissement , L'Amour fou, Out 1 …
François Truffaut: (1932-1984) Va ser un crític de cinema, director i productor francès que va ser un dels pioners de la Nouvelle Vague, encara avui es segueix considerant una icona francesa. Durant una carrera de més de 30 anys va fer 25 pel.lícules. Crític de cinema a la revista Cahiers du Cinema, allà per les seves opinions no es va guanyar la confiança i l’apreci dels directors més tradicionals. Era conegut per fer crítiques sorprenents i a la vegada controversials. Això va fer que altres directors i la indústria del cinema en general no els hi agradés la seva presència, tant que no el van convidar al festival de Cannes al 58. Però Truffaut va començar la seva carrera com director al 55 dintre de la Nouvelle Vague, arribant fins a l’èxit, consolidant-se com a un dels grans directors de la història.
Pel.lícules: La sirena del Missisipi, La novia vestía de negro, La piel dura, los 400 golpes ( toda la saga de Antoine Donel)...
Eric Rohmer: (1920-2010) Va ser un guionista i director francés que es considerat com uns dels pares i fundadors de la Nouvelle Vague. Va començar escrivint crítiques cinematogràfiques a finals dels 40 i va ser durant anys el director de la revista Cahiers du Cinema. Va treballar també a la televisió fins que va aconseguir el seu èxit als 60 amb els seus llargmetratges.
Rohmer va començar amb un llargmetratge però que no va tenir molt d’èxit, fins el segon on ja se’l coneix com a creador d¡un gènere que és ell mateix. Mostra personatges que parlen amb honestedat sobre les seves emocions i inquietuds; com el sexe, l’amor o la mort.
Pel.lícules: Le signe du lion, La coleccionista, Mi noche con Maud, La rodilla de Clara , Cuento de verano...
Louis Malle: (1932-1995) Es va convertir en un dels directors més reconeguts de França,tant a nivell nacional com internacional. Era conegut per la varietat i amplitud del seu treball com a cineasta i documentalista, també pels seus temes controversials.
Sempre se la associat amb els directors de la Nouvelle Vague, el debut de Malle va precedir l’arribada del moviment però se’l considera més un tradicionalista que un iconoclasta, en la matèria.
A la seva carrera va aspirar a tocar-ho tot, des de dramas humanístics, comèdies, documentals...També exploraba temes més tabú socialment i políticament parlant, com el suïcidi, l’incest o la col.laboració francesa amb els nazis.
Pel.lícules: El mundo del silencio, louis malle zazie dans le métro, Le souffle au coeur, Lacombe Lucien, elevator to the gallows...
Agnès Varda: (1928-2019) Va ser una fotògrafa consumada abans de recurrir al cinema. Va començar dirigint una primera pel.lícula que va anticipar els mètodes de producció i l’estètica de la Nouvelle Vague. Més tard es va convertir en un membre destacat del moviment amb èxit internacional.
Va treballar constantment, tant en documentals com fent drames; tot creant un llegat cinematogràfic únic i personal. A les seves pel.lícules destaquen la seva llibertat estilísticam l’èmfasi en el realisme i el simbolisme, i el seus comentaris socials i polítics. Ella va anomenar el seu cinema amb el el seu propi terme “cinécriture”, per il.lustrar les seves tècniques de narració.
A diferència de molts dels seus companys Varda no era aficionada al cinema quan va començar. El descobriment, la provocació i l’esforç per arribar a una comprensió de la societat i la humanitat, son les característiques de les seves pel.lícules, però Varda mai es va voler encaminar cap a un sol estil. Al llarg dels seus més que 60 anys de carrera, va canviar sense esforç entre llargmetratges de ficció, documentals i curtmetratges.
Pel.lícules: La pointe courte , Cleo del 5 al 7, Caras y lugares, La pointe courte, Jane B, Black Panthers...
Alain Resnais: (1922-2014) Va ser el director de cinema més aclamat internacionalment, les seves imatges inolvidables s’han convertit en part de l’imaginari col.lectiu de la història del cinema. Preocupació pels temes del temps, la memòria i la seva deslumbrant exploració de la tècnica cinematogràfica el convertiren en un dels cineastes més influents, distintius de França durant els 60.
Resnais va treballar contínuament des de finals dels 40, deleitan als cineastes, desconcertant a diversos i emputxant contínuament a si mateix, amb diferents gèneres.
Les seves pel.lícules representaven l’actitud que els clàssics d’aquella època precidien.
Pel.lícules: Hiroshima mon amour, muriel, La guerra s'ha acabat, L'Année dernière à Marienbad….
Jacques Demy: (1931-1990) Director de cinema.Primer estudià Belles arts però després es va tresalladar a París per estudiar tècniques de la fotografia i del cinema. Els seus primers passos profesionals al cinema van ser com director publicitari i com ajudant de direcció dels documentals de Georges Rouquier. També el matèix temps va dirigir curtmetratges amb companys d’estudis i amics com Truffaut o Jacques Rivette.
La seva primera pel.lícula va ser Lola, amb la que va arribar a l’èxit, considerada una de les millors pel·lícules de la Nouvelle Vague. Una vegada aconseguit l’èxit va seguir la seva carrera amb diferents pel.lícules, encara que en algunes segueix utilitzant el seu personatge preferit, Lola. La seva parella sentimental va ser la directora Agnès Varda.
Va posar molta importància a la trama i a la música en les seves pel.lícules.
Pel.lícules: Lola, Los paraguas de Cherburgo, Las señoritas de Rochefort, Estudio de modelos ….
6. ACTORS:
Normalment al repartiment de les pel.lícules hi havia actors i actrius sense experiència prèvia,
cares noves que aportaven distinció. Els actors i les actrius de la Nouvelle Vague en l’actualitat
s’han convertit en icones Pop, chic. Al nostre imaginari col.lectiu veiem imatges en blanc i negre,
de barrets, cigarrets i nois de cabell curt… Personatges que discuteixen d’aspectes de la condició humana durant llargs diàlegs i mostren la seva vida quotidiana sense cap pudor però de les
formes meny sospitoses.
Anna Karina: (1941- 2019) Va néixer a Copenhague amb el nom de Hanne Blarke. Els seus inicis van estar vinculats al mon
de la moda per la seva evident bellesa. Va protagonitzar diversos anuncis publicitaris com
a model al seu país natal fins que va aconseguir amb tan sols 18 anys. Va conèixer a Coco Chanel
i a Pierre Cardin, convertint-se en una model molt desitjada; el seu nom passa a ser Anna Karina
per un curt al que va participar, com a recompensa. Aquí és quan coneix al director Jean-Luc Godard
amb qui va estar casada fins al 1967. Aquest va fer d’ella una estrella que va brillar durant tots els 60. També se la considera una de les figures importants que va impulsar la Nouvelle Vague, juntament amb el seu marit i director.
Posteriorment es va dedicar a escriure, dirigir, i actuar en pel.lícules. Recentment se la coneixia, i es va dedicar més al món de la música.
Pel.lícules: banda à part, Perriot el boig, le petit soldat, my life to live…
Corinne Marchand: (1937-) Va néixer a França, va estudiar cant i dansa a la seva infància,
i a la seva adolescència va treballar a revistes i operetes.
Va començar aparèixer al cinema a mitjans dels anys 50 on va treballar a un musical
dirigit per Vincente Minnelli i protagonitzat per Leslie Caron.
Però no va ser fins els 60 quan va aconseguir els seus millors papers, un d’ells fent de
Cleo a la pel.lícula d’Agnés Varda “Cleo de 5 a 7”.
A partir dels 70 va treballar molt més a la televisió i el cinema el va anar deixant progressivament. Solament en moments esporàdics ha tornat ha treballat en diverses pel.lícules.
Pel.lícules: “Cleo de 5 a 7”, “Gigi”, “Nunca Pasa Nada”, “Arizona Colt”, “La Melodía”
Jean Seberg: (1938-1979) Jean era una actriu estadounidenc que va se la considera musa de la Nouvelle Vague, apart de ser també una activista política.
Directors con Jean-Luc Godard o Otto Preminger són uns dels molts noms amb els que va participar l’actriu. És important destacar que va encaixar tant en el cinema francés del moment com en algún projecte de Hollywood, va decidir alternar les dues ofertes que se li proposaven.
El seu primer paper va ser protagonitzar Juana de Arco d’Otto Preminger. Va guanyar el paper en un casting de més de 18.000 aspirants i l'actriu acabava de complir els 18 anys.
El segon projecte va ser Bonjour Tristesse també a les ordres del director austríac. Les dues pel.lícules no van tenir molt d’èxit però encara així va ser trida en un paper per treballar per Godard, el propi director la va voler i així es va convertir en la musa de la Nouvelle Vague. Ella sempre va tenir més predilecció per el cinema europeu que per l’americà.
A part de la seva vida professional com actriu Jean, durant tota la seva vida, va defensar els drets dels col.lectius més defavorits a un i al altre costat del oceà Atlàntic. El problema per ella comença quan el FBI la va identificar com simpatitzant del moviment Panteres Negres, va ser objecte d’una campanya de descrèdit als Estats Units.
Resulta que l’actriu mantenia relacions sentimentals amb un dels activistes Hakim Jamal. Quan el FBI es va enterar va anar darrere per tacar la seva reputació fins arribar a destruir la seva carrera. Quan es van enterar que estaba embarazada van escampar la bula de que era el fill de Hakim però en veritat feia temps que ella ja no el veia; el fill era d’un mexicà que havia conegut en un rodatge. Tota la pressió contra ella la va acabar alterant i això va afectar al part del bebé que va morir pocs minuts de nèixer. Tot això va afectar a Jean qui es va intentar treure la vida un cop i després de dos anys finalment ho va aconseguir.
Pel.lícules: Juana de Arco, Al final de la escapada, Bonjour tristesse
Jean-Pierre Léaud: (1944-) La seva trajectòria com actor va començar només amb catorze anys a la pel.lícula 400 cops de Truffaut. Per ell va treballar fins 20 anys i així es va convertir en una figura molt important de la Nouvelle Vague, sobretot amb el personatge Antoine Doinel que era l’alter ego del director. Protagonitzant la saga de Antoine amb 5 pel.lícules, però també altres pel.lícules de Truffaut com les dues angleses i el continent.
Fora del món Truffaut va treballar també per altres influents directors al llarg de la seva vida; com Jean Eustache, Jean-Luc Godard, Bernardo Bertolucci, Pier Paolo Pasolini, Aki Kaurismaki, Tsai Ming-Liang i Olivier Assayas.
Kaurismaki li va donar papers diferents als habituals de Leaud perquè, en paraules del director finès, sempre s'ha dit que Léaud fa de si mateix.
També cal destacar que ha treballat, a part del cinema, al teatre i a la televisió també amb cert èxit. I ha guanyat diversos premis per les seves interpretacions.
Pel.lícules: Les Quatre Cents Coups, Antoine et Colette, Baisers volés, Domicile conjugal, Domicile conjugal, Les dues angleses i el continent, Pierrot le fou, J'ai engagé un tueur
Jean-Paul Belmondo: (1933-)
Va ser un actor francès que va marcar i canviar el model d'home al cinema.
Va néixer en un barri burgés de París amb una familia d'artistes, i per les seves venes també corre sang italiana.
La seva família volia educar-lo en la bona educació però ell era un noi actiu i aventurer i sempre li van interessar més els esports. Als 17 per una crisis, tenia tuberculosi, va decidir que volia ser actor.
Va començar la seva carrera al teatre i va seguir tot i que tenía moltes queixes pel seu comportament.
A mitjans dels 50 va començar la seva carrera al cinema, primer amb pel.lícules insignificants fins que Chabrol el va contractar. Godard es va fixar en el noi i el va contractar després donant-li encara més èxit.
A partir d'aquí va entablar una amistat amb el director i va seguir treballant per aquest.
A partir d'aquí ja es va establir la seva fama i va treballar amb diversos directors.
Belmondo va inventar la fascinació per els abdominals cincelats dècades abans de Marky Mark.
Pel.lícules: Una doble vida, Al final de la escapada, Pierrot, el loco, En Dos mujeres
Catherine Deneuve: (1943-) Actriu francesa coneguda per la seva bellesa, elegància i la seva gèlida presencia. Va ser musa de directors com Luis Buñuel, Roman Polanski o François Truffaut. Una de les actrius més fascinants del s. XX.
Va néixer a una família d’actors com el seu pare Maurice Dorléac o la seva germana gran Françoise Dorléac.
El seu primer debut va ser al 56 però no va arribar la fama fins a la dècada dels 60. Concretament treballant pel director Jacques Demy participant a un musical romàntic de la Nouvelle Vague. Més endavant va trobar els seus millors paper treballant amb Roman Polanski i amb Luis Buñuel.
En un altre època va treballar amb Truffaut i amb Michelle Deville. La seva vida amorosa va ser molt agitada, mantenint molts romanços sonats, entre ells, amb Marcello Mastroianni, amb qui va tenir a la seva filla Chiara, i també amb Omar Sharif, Roman Polanski o Dean Martin.
També va treballar per Hollywood en una època i però normalment la gran majoria dels projectes en els que treballava era cinema europeu.
Als 90 el seu talent com intèrpret va ser molt valorat, ja que sempre s’havia valorat més el seu físic que la seva interpretació.
Actualment encara se la pot veure tant al cinema francès, com l’europeu i una mica a Hollywood.
Pel.lícules: “Les Collégiennes”, “El Vicio y La Virtud”, “Los Paraguas De Cherburgo” , “Repulsión”, “Benjamin, Diario De Un Joven Inocente”,“La Sirena Del Mississippi”
Claude Jade: (1948-2006) Des d’un inici va estudiar a l’escola d’art dramàtic. Després es va traslladar a París on va treballar tant a la televisió com al teatre. Va començar a treballar al cinema treballant per François Truffaut fent de la xicota del seu alter ego Antoine Doinel. El seu debut a la pantalla va causar gran rebombori que la va portar a la fama. La crítica estatunidenca Pauline Kael considera que Claude Jade “sembla una Catherine Deneuve menys etèria, més pràctica”.
Un cop guanyat l’èxit Claude va treballar amb directors com Alfred Hitchcock, més tard amb Edouard Molinaro.
Després la televisió li va permetre mantenir contacte amb la interpretació però des del punt de les sèries.
Finalment va morir de càncer als 58 anys.
Pel.lícules: Baisers volés, Domicile conjugale, L'amour en fugue, Topaz, L'île aux trente cercueils
Eddie Constantine: (1917-1993) Va ser un actor i cantant estadounidenc conegut més al cinema Europeu.
La seva carrera va començar a principis del 50 quan va marxar a Europa, a París. Allà va cantar a cabarets fins que Edith Piaf el va descobrir i el va escollir per participar en un musical; més endavant ell la va ajudar amb la traducció dels seus últims llançaments a l'anglès.
Als 50 Constantin va ser una estrella a França per les sèries en les que participaba. Més tard va millorar la seva interpretació i fama, entrant a la Nouvelle Vague treballant amb Godard per primer cop, i amb qui tornaria a treballar més endavant.
Als 60 deixa de ser una figura important a França i decidèix modura-se a alemanya ja que estaba casat amb una productora del país.
Ell sempre va destacar que la interpretació estaba en un segon pla, que la música i el cant eren més importants per ell però que la interpretació li donava de menjar, molt més que cantar.
Encara així va seguir treballant amb Godard i també va treballar amb Rainer Werner Fassbinder i Lars von Trier on cal destacar la seva interpretació a Europa.
Pel.lícules: Europa, Alphaville, Beware of a Holy Whore, Germany Year 90 Nine Zero, Lemmy pour les dames
7. GUIONISTES:
Encara que alguns directors de la Nouvelle Vague van començar a escriure les seves obres, apart de dirigir-les; normalment cada director es buscava un bon guionista per les seves històries. Hi ha alguns que són llegenda i que van ser el guionista estrella de molts directors.
Molts es movien també en el mateix ambient que els directors, la famosa revista Cahiers du Cinéma.
Jean Gruault: (1924-2015) Jean Gruault va ser un guionista francès que treballar per els directors més importants de la Nouvelle Vague.
La seva carrera al món cinèfil parisenc va començar als 40. Va firmar el seu primer guió al 58 quan va escriure per Jacques Rivette “París nos pertenece”. Abans d’aquella pel.lícula va esciure crítiques a la revista Cahiers du Cinéma.
Després ja va començar a treballar amb Godard però sobretot amb Truffaut amb qui va escriure molts projectes. Després el director el va recomanar cap al cinema italià amb Roberto Rossellini amb qui va treballar al 61. No va deixar de treballar amb els directors de al Nouvelle Vague després d’obrir les possibilitats de feina. Amb Truffaut es amb el que més va treballar al llarg de la seva vida.
També va ser un gran actor, i encara que l’escriptura era la seva prioritat, va participar en alguna pel.lícula de la Nouvelle Vague com actor. Fins i tot en algunes que ell mateix havia escrit i que estaba dirigint Truffaut.
Pel.lícules: París nos pertenece, Vanina Vanini , Jules y Jim, Los carabineros
Marguerite Duras: (1914-1996) Duras va ser una coneguda novel.lista, dramaturga, guinista i directora de cinema francesa.
Marguerite va tenir un paper molt important en aquell moment de canvis i aquell ambient bohemi.
Va ser un dels pilars fonamentals per molts directors estrella del moviment.
La seva traumàtica infància va marcar molts les seves obres posteriorment. Abans de dedicar-se al món de l’art en diferents disciplines va estudiar dret, matemàtiques i ciències polítiques. I més endavant va treballar un temps com a secretària en el ministeri de les Colònies.
Es va casar al 39 i al 42 va tenir un fill que va morir. A la segona guerra mundial va participar en la Resistència Francesa. El seu bàndol va patir una emboscada però ella va aconseguir escapar. El seu marit no va tenir tanta sort i va entrar en un camp de concentració, del que sortiria uns anys més tard.
Va militar el Partit Comunista Francès (PCF) però al 55 fou expulsada. Als 50 comença la seva trajectòria com a novel.lista on es donà a conèixer amb una novel.la autobiogràfica. Ja de seguida, apart d’escriure novel.les va també probar la dramaturgia i després va escriure guions per grans directors de la Nouvelle Vague. I també alguna vegada va dirigir la seva pròpia pel.lícula.
La mateixa vida de l'escriptora és una novel.la sobre la qual ella ha escrit incessantment. La destrucció, l'amor, l'alienació social, són paraules clau de la seva vida, que es detecten en tota la seva obra. Una història tempestuosa, de solitud i escriptura, de paraules i de silencis, de desitjos fulgurants també. Un personatge ineludible a la vida de Marguerite Duras: la seva mare. El desamor maternal va marcar tota la seva vida i va fer d'ella un personatge controvertit en què es barrejaven les exigències del cor i els capritxos del cos; impetuosa i obstinada, va tenir tants detractors com seguidors de les seves obres.
Pel.lícules: Hiroshima, mon amour, Les Viaducs de la Seine et Oise, L'Amante Anglaise, La Musica, Les Enfants
Novel.les: Les Impudents, La vie tranquille, l'amant
Agnès Varda: (1928-2019) Va ser una fotògrafa consumada abans de recurrir al cinema. Va començar dirigint una primera pel.lícula que va anticipar els mètodes de producció i l’estètica de la Nouvelle Vague. Més tard es va convertir en un membre destacat del moviment amb èxit internacional.
Va treballar constantment, tant en documentals com fent drames; tot creant un llegat cinematogràfic únic i personal. A les seves pel.lícules destaquen la seva llibertat estilísticam l’èmfasi en el realisme i el simbolisme, i el seus comentaris socials i polítics. Ella va anomenar el seu cinema amb el el seu propi terme “cinécriture”, per il.lustrar les seves tècniques de narració.
A diferència de molts dels seus companys Varda no era aficionada al cinema quan va començar. El descobriment, la provocació i l’esforç per arribar a una comprensió de la societat i la humanitat, son les característiques de les seves pel.lícules, però Varda mai es va voler encaminar cap a un sol estil. Al llarg dels seus més que 60 anys de carrera, va canviar sense esforç entre llargmetratges de ficció, documentals i curtmetratges.
De nou destaquem que ella mateixa va ser la guionista de totes les seves obres i per tant també ha d’estar dintre d’aquesta llista.
Pel.lícules: La pointe courte , Cleo del 5 al 7, Caras y lugares, La pointe courte, Jane B, Black Panthers…
Eric Rohmer: (1920-2010) Va ser un guionista i director francés que es considerat com uns dels pares i fundadors de la Nouvelle Vague. Va començar escrivint crítiques cinematogràfiques a finals dels 40 i va ser durant anys el director de la revista Cahiers du Cinema. Va treballar també a la televisió fins que va aconseguir el seu èxit als 60 amb els seus llargmetratges.
Rohmer va començar amb un llargmetratge però que no va tenir molt d’èxit, fins el segon on ja se’l coneix com a creador d¡un gènere que és ell mateix. Mostra personatges que parlen amb honestedat sobre les seves emocions i inquietuds; com el sexe, l’amor o la mort.
Pel.lícules: Le signe du lion, La coleccionista, Mi noche con Maud, La rodilla de Clara , Cuento de verano...
Louis Malle: (1932-1995) Es va convertir en un dels directors més reconeguts de França,tant a nivell nacional com internacional. Era conegut per la varietat i amplitud del seu treball com a cineasta i documentalista, també pels seus temes controversials.
Sempre se la associat amb els directors de la Nouvelle Vague, el debut de Malle va precedir l’arribada del moviment però se’l considera més un tradicionalista que un iconoclasta, en la matèria.
A la seva carrera va aspirar a tocar-ho tot, des de dramas humanístics, comèdies, documentals...També exploraba temes més tabú socialment i políticament parlant, com el suïcidi, l’incest o la col.laboració francesa amb els nazis.
De nou destaquem que ell mateix va ser guionista de totes les seves obres i per tant també ha d’estar dintre d’aquesta llista.
Pel.lícules: El mundo del silencio, louis malle zazie dans le métro, Le souffle au coeur, Lacombe Lucien, elevator to the gallows…
Alain Robbe-Grillet: (1922-2008) Alain va ser un escriptor, guionista i cineasta francès. Considerat un dels caps del nouveau roman, va ser elegit a l'Académie française el 25 de març del 2004. La seva esposa fou la novel·lista Catherine Robbe-Grillet que publicava sota el pseudònim Jeanne de Berg.
En un inici va estudiar i es va sacar la carrera d'enginyeria agronòmica, al 45 va fer servei obligatori a Alemanya. Al tornar va treballar per a l'institut nacional d'estadística i d'estudis econòmics (INSEE) a París. Del 49 al 51, apart de treballar com enginyer a l'institut de fruita, va haver de viatjar per diferents colònies com Marroc, Guaiana Francesa, Martinica i Guadalupe. Al mateix temps va començar a escriure fins que la va abandonar per dedicar-se completament a la literatura.
Al 53 publica la seva primera obra i que va tenir moltes bones crítiques des d’un inici. Ja als 60 es va ficar més en el món del cinema i va escriure importants guions per les pel.lícules de la Nouvelle Vague. Sobretot va escriure pel director Alains Resnais. El nouveau roman es caracteritza per un grau d'objectivitat portat al punt en el qual l'autor no intervé amb les situacions o els personatges i moltes vegades els personatges són només espectadors d'un món d'objectes que semblen cobrar el principal valor.
Pel.lícules: El año pasado en Marienbad, La Inmortal, Trans-Europ-Express, El hombre que miente, El Edén y después, La Bella Cautiva, Un ruido de locura
Suzanne Schiffman: (1929-2001) Suzanne va ser una guionista i directora molt important que va treballar amb grans directors de la Nouvelle Vague.
De la seva vida personal cal destacar primer que la seva mare va ser detinguda per la Gestapo i ella va viure amb el seu bessó i totes les cuidadores que els criaven. Més endavant va estudiar història a la Sorbonne després de la guerra.
Més endavant va començar a escriure guions treballant sobretot amb Truffaut però també en ocasions va treballar amb Godard i d’altres amb Rivette o amb Demy. Moltes vegades els guions eren projectes a dues mans, es a dir, els directors també participaven en la creació del guió activament. I a part dels guions per altres directors va crear les seus propis projectes.
Pel.lícules: Joelle, Femme de papier , Le moine et la sorcière , Hurlevent , Vivement dimanche!, Bande à part , Une femme est une femme, Lola
Marcel Moussy: (1924-1995) Marcel va ser un guionista i director, sobretot director televisiu, que va treballar en moltes ocasions amb directors estrella de la Nouvelle Vague i en ocasions va dirigir les seves pròpies creacions.
No sabem molt de la seva vida personal. Destaquem que en la gran major part dels seus treballs cinematogràfics va treballar per Truffaut escrivint els guión molt importants pel director, com per exemple Les Quatre Cents Coups.
Pel.lícules: Les Quatre Cents Coups, Tirad sobre el pianista, three men on a horse, La prisonnière, ¿Arde París?
8. TÈCNICA:
La Nouvelle Vague es caracteritza per ser un moviment que contradiu el cinema comercial i les grans maquinàries de Hollywood, per tant, les seves tècniques de rodatge també son el contrari que la dels grans equips americans. Per poder dur a terme una pel·lícula de la Nova Onada és necessitava el mínim d’equip, material i pressupost, els directors solien portar una cámara lleugera a l’hombro i un petit equip de so sincronitzat a la imatge. La càmera ideal per rodar va ser l’Arriflex 35, també va ser la més famosa i publicitada.
En quant a moviment hi ha una gran quantitat de travellings, també es veuen més moviments bruscos dels que podem trobar en una cinema més comercial. Per tenir una perspectiva més realista i acostar-se a l’espectador es fan servir molts pla detall, picats, contrapicats i com hem mencionat abans travellings. L’ordre d’aquests plans és alterat pel director a postproducció.
El sons que escoltem, deixant a banda la música, casibé sempre són sons en directe, els hi agraden molt els sons naturals que genera l’escena mateixa. En les obres de molts directors escoltem com el so natural del moment casibé que tapa el propi diàleg dels actors.
La gran majoria de les obres són en blanc i negre ja que el preu del vídeo en color era molt elevat i disposaven d’un pressupost baix però també podem trobar pel·lícules en blanc i negre.
En quant a llum es trenquen les normes també imposades per Hollywood. Aquestes normes deien que eren necessàries quatre llums per rodar: llum principal, llum de farciment, contrallum i llum de fondo. La Nova Onada deixa enrere tot això i agafa com a font principal de llum la llum del sol. Les tècniques més popular són:
-
Exposició a la sombra, deixant el sol sobreexposat.
-
Tècnica High Key, baixa exposició general creant densitats i un enorme ventall de tons.
-
Filmació en condicions de llum desfavorables.
-
En interiors s’aprofita la llum natural que entra de portes i finestres. Quan és necessària llum artificial es fa a través de llenços o paper difusors o fet-la rebotar contra parets o panells. Amb aquestes tècniques es busca que tot sembli llum natural i eviten les llums típiques d’estudis de rodatge.
9. PUBLICITAT:
La publicitat de les pel·lícules de la Nouvelle Vague, es caracteritza per tenir i dissenyar uns cartells que hi predomina l’art del dibuix, el collage i de la fotografia en blanc i negre, juntament amb lletres grans que mostren i fan veure el títol.
Alguns exemples de cartells d’algunes pel·lícules molt conegudes del moviment de la Nouvelle Vague som els següents:
Ex: Al final de la escapada/ À bout de souffle (1960), Jean-Luc Godard.
Ex: Bande à part (1964), Jean-Luc Godard.
Ex: Les Quatre Cents Coups (1959), François Truffaut.
Ex: Cléo de 5 à 7 (1962), Agnès Varda.
Dogme 95
CONTEXT SOCIOCULTURAL, ARTÍSTIC I GEOGRÀFIC
Ens situem a la dècada dels anys noranta, fa poc que ha finalitzat la Guerra Freda, a més de la caiguda de la Unió Soviètica. En conseqüència, la societat es troba en un ràpid ascens de la globalització i el capitalisme està en auge. El desenvolupament tecnològic a dintre la cultura una era digital, dominada pels artificials visuals i els efectes especials en el món del cinema. Aquestes innovacions són tantes que el sèptim art es troba subordinat als interessos i els diners. El talent comença a veure's supeditat al nom i la fama dels directors, per tant les pel·lícules que triomfen són aquelles que consten de millors pressupostos.
A arran d'aquesta situació Lars Von Trier, convidat a l'acte commemoratiu dels cent anys del naixement del cinema a París, anuncia el Manifest Dogma 95, signat per ell mateix i Thomas Vinterberg. Aquestes normes, constitutives del moviment, sorgeixen amb l'objectiu de rescatar l'essència del cinema i demostrar que el pressupost d'una pel·lícula no defineix la seva qualitat.
Tot i que aquesta forma de narrar, és a dir, aplicant les normes del manifest, es relaciona directament amb el corrent cinematogràfic en qüestió, maneres similars de produir cinema varen ser utilitzats anteriorment en la dècada dels 60/70, durant les avantguardes.
El moviment del Dogma 95, tot i de curta durada, es pot dividir en quatre etapes:
-
1995-98: sorgeix el grup/moviment, però no és pres seriosament pels crítics del cinema.
-
Llançament de la pel·lícula Festen, amb gran èxit.
-
Internacionalització del moviment: primera producció no danesa (Lovers)
-
2001: El terme Dogma comença a ser utilitzat per definir una actitud cinematogràfica determinada.
INFLUÈNCIA CINEMÀTICA DEL DOGMA
Tot i començar com un moviment marginat, el Dogma 95 va començar a agafar rellevància i consideració amb el llarg dels anys. Avui en dia és un moviment àmpliament reconegut en el món del cinema, el llistat de pel·lícules fetes seguint aquest corrent reuneix gairebé 300, tot i que poc més de 30 d'aquestes es consideren realment Dogma 95. La creació d'aquest moviment, podent ser més o menys experimental va comportar una perspectiva crítica de la manera de fer cinematografia en una societat globalitzada i capitalista. Per tant suposa un corrent revolucionari que ha jugat d'exemple en corrents posteriors, i d'inspiració en molts directors subseqüents que han ajudat a definir la cultura cinematogràfica actual.
CARACTERISTIQUES PRINCIPALS DEL MOVIMENT
-
-
Lars Von Trier, director danès, en va ser el creador amb la intenció de molestar als crítics del cine més purs.
-
Va aparèixer com una manifestació intel·lectual que, més tard, va ser reconeguda com una alternativa al cine vist fins aleshores.
-
Popular per la seva accessibilitat, defensant la possibilitat de realitzar pel·lícules de qualitat sense necessitat d'un gran pressupost
-
Prioritzant la puresa de la interpretació, un bon guió, una bona història i un gran realisme en la il·luminació.
-
Es crea el Manifest del Dogma 95 o el Vot de Castedat, deu estrictes normes que formen la base de la realització i la creació del cine del Dogma i que sorgeixen com a protesta contra la pèrdua de l'essència dels inicis del cine.
MANIFEST DEL DOGMA 95 O VOT DE CASTEDAT
Els rodatges han de rodar-se en espais exteriors. Accessoris i decorats no poden ser introduïts (si un accessori en concret és necessari per a la història, caldrà triar un dels exteriors en els quals es trobi aquest accessori)
-
El so ha de ser el real al del moment de la filmació, no es pot doblar ni afegir música a postproducció.
-
La càmera no pot recolzar-se a cap trípode ni eix artificial durant la gravació.
-
La pel·lícula ha de ser a color, no es poden fer edicions ni utilitzar llums artificials. Si hi ha poca llum l'escena ha de ser tallada o bé es pot muntar només una llum sobre la càmera.
-
Està prohibit utilitzar efectes especials o filtres de qualsevol classe.
-
No poden haver-hi armes ni es poden produir crims durant la història.
-
Les alteracions de temps i/o espai estan prohibides
-
El director no ha d'aparèixer als crèdits.
-
No estan acceptades les pel·lícules de gènere (genderfilm)
-
El format ha de ser 35mm (academy format)
Cinema Soviètic
CONTEXT HISTÒRIC
El cinema soviètic va néixer a Rússia l’any 1917, en un moment molt significatiu per Rússia, ja que havien acabat amb el procés revolucionari que va viure el país durant gairebé vint anys, entre el 1905 i el 1924. La revolució Russa va significar la destrucció d’un gran imperi com va ser l’Imperi Rus, governat per Tsar.
Els camperols es converteixen en la nova potència industrial que va constituir l’Estat soviètic.
Van ser uns anys durs per la població, ja que el conjunt militar va perdre soldats a causa de la Primera Guerra Mundial. També el sistema comercial i l’economia es van veure afectats i es va patir de fam. Aquesta crisi va provocar vagues i descontentació del poble, i d’aquesta manera es va detonar una gran revolta popular obrera.
Aquesta revolució va ser constituïda per dues grans revoltes. La primera va ser la del febrer del 1917 on es va aconseguir enderrocar mig mil·lenni de govern autocràtic. La segona va ser al octubre, en aquesta el Partit Bolxevic, liderat per Vladimir Lenin, va prendre el poder al govern provisional. Tot i així, no hi va haver pau, de fet va causar més conflictes entre els revolucionaris i els contrarevolucionaris. Guerra civil que va durar del 1917 fins el 1922, any en que els bolxevics van vençer la guerra. A partir d’aquesta victòria sorgeix el naixement de l’Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS).
El desig de l’art va començar amb la Revolució Socialista d’Octubre, per tal de que servís a les masses d’una manera activa. Aleshores, quan els bolxevics van aconseguir el poder l’any 1917, la majoria dels soviètics eren analfabets, però els revolucionaris necessitaven que tota la població tingués consciència del que estava passant, llavors pensaren que el cinema era el millor mitjà per fer-ho. Amb l’arribada de la revolució significarà molt més per tal de fer propaganda i difondre el missatge revolucionari.
Aquestes pel·lícules es van anar projectant en els trens que recorrien la Unió Soviètica. El fet de que guanyessin la Revolució d’Octubre va causar un canvi polític de la societat i es platenjaren un nou paper de l’art.
Les figures de Lev Kuleshov, Vsevolod Pudovkin, Dziga Vertov i Sergey Eisenstein són considerats, a part dels fundadors del cinema soviètic, també els primers teòrics del cinema a nivell global.
-
Eisenstein fa el seu primer llargmetratge amb 26 anys, però és el seu segon film, El Cuirassat Potemkin que el condueix a la fama.
-
Dziga Vertov és un cineasta d’avantguarda, s’oposa a un cinema dramàtic i literari. Primera peli “L’aniversari de la revolució”. En els primers curts no tenia en compte la continuitat formal, temporal ni lógica, sino que buscava un efecte poètic per impactar els espectadors. El que distingeix a l'obra de Vértov de les citades és la voluntat de realitzar una anàlisi marxista de les relacions socials mitjançant el muntatge
-
Lev Vladimirovich Kuleshov va començar a ser director l’any 1917 i va dur a terme “films sense pel·lícula”, eren fotos fixes que demostraven el poder del creador del muntatge. Això últim ho va fer amb un experiment, consisteix en aconseguir infondre força emocional a un únic primer pla inexpressiu d’un actor.
LI van encarregar un film comercial, aventurer i amb una història d’amor, “Un cant d’Amor inacabat”.
-
Vsevolod Pudovkin, s’estrena amb dos curts, “La febre dels escacs” i “ el mecanisme del cervell”. Un any després fa el primer llargmetratge “La mare”. Es basen en narracions individuals i consciència política.
PEL·LÍCULES I GRANS ESCENES
Cinema soviètic Oktyabr / Octubre (S. M. Eisenstein, 1928)
-
Tanca una triologia
-
filosofia comunista
-
no personatges principals
Konets Sankt-Peterburga / La fi de Sant Petersburg (Vsevolod Pudovkin, 1927)
Bronenosets Potyomkin / El cuirassat Potiomkin (Sergei M. Eisenstein, 1925)
-
fets reals
-
La pel·lícula mostra que els mariners del cuirassat estan farts dels maltractaments i vexacions de part dels oficials, i quan se'ls intenta obligar a menjar carn podrida amb cucs, decideixen revoltar-se.
El film està compost de cinc episodis:
-
Homes i cucs
-
Drama al port
-
El mort clama venjança
-
L'escala d'Odessa
-
Trobada amb l'esquadra
CARTELLERIA
Una de les àrees més notables van ser els creadors del cartellisme, especialment a la promoció de pel·lícules. Durant la dècada dels anys 20 del segle passat, considerava com l'edat d’or dels pòsters cinematogràfics de la URSS, cap dissenyador gràfic del món podia compararse amb els grans artistes de la unió de repúbliques comunistes.
Es caracteritza pel radicalisme i la valentia creativa.
Uns anys més tard es va crear un comité de control, creat pel departament Reklam Fil per controlar la producció de cartells del cine de la URSS
Aquests cartell es caracteritzen per la seva expressivitat, expressen sobretot dolor i pobresa. Hi predomina la il·lustració i el color vermell.
El acorazado Potemkin, és una pel·lícula muda dramàtica de 1925 que va ser dirigida pel cineasta Serguéi Eisenstein.
Yakov Ruklevsky va ser l’autor d’aquest cartell per a la pel·lícula “octubre”, aquest era el coordinador dels dissenyadors gràfics de la URSS.
“Verguenza a los llorones, flojos y sin fe!” Això és el que posa en el cartell, de autor desconegut i amb una intenció motivacional
Surrealisme cinematogràfic
Corrent cinematogràfic que sorgí a França als anys 20 i hi aplica les tècniques i característiques pròipes del Surrealisme. És singular gràcies a l'estètica i la moralitat que proporciona arran la fantasia, l'humor, l'erotisme, la confusió, etc.
·CONTEXT HISTÒRIC
Als anys 20 va ser un període d'entre guerres [la Gran Guerra, el Crac...], aíxi que la societat vivia amb seqüeles tant econòmiques com polítiques [crísi econòmica, feixisme...] causant l'inconformisme poblacional, representat artísticament i de manera molt trencadora com les Avantguardes.
A nivell espanyol, es viu la Segona República [1931] i per tant també es viu una gran tensió entre "dretes" i "esquerres".
A més a més, durant aquella dècada es va fer el primer viatge espacial. Paral·lelament, la medicina va viure molts avenços ja que van aconseguir mètodes anticonceptius, antibiòtics i el tansplant d'òrgans.
A més a més, es va poder descriure la estructura química del ADN i es va desarrollar la biología molecular.
Com a noves incorporacions a la vida cotidiana, van aparèixer els aerodinàmics, i l'electricitat va arribar a les ciutats, junt amb l'electrònica (ràdio, televisió, telèfon, transistor, etc.) i es va desarrollar el funcionament dels electrodomèstics (rentadora, frigorífic, forn elèctric, etc.)
·CONTEXT ARTÍSTIC
El Surrealisme sorgeix aproximadament l'any 1924, arran l'artista poeta André Bretón. Tal i com es caracteritza aquest corrent, tots els artistes que el promovien, buscaven l'interés surrealista (l'existència una realitat independent del que és visible, on s'anul·laven totalment els controls racionals, donant lloc al fet que la majoria de les imatges siguin psíquiques, subjectives i oníriques). Aquest corrent es pot diferenciar per dos tipus de Surrealisme, el figuratiu i l'abstracte.
·CARACTERÍSTIQUES GENERALS
-
De caràcter cubista i dadaista.
-
Utilització de temes recurrents: l'erotisme, la sexualitat, el prohibit, l'antifeixisme, la religió, la moralitat, la burgesia.
-
Experimenta amb el subconscient, l'irracional, la psicoanàlisi, ataca l'ordre lògic (critica la racionalitat), l'ordre estètic (s'enfronta al “bon gust” burgès) i l'ordre moral (rebutja els valors de la societat burgesa).
-
Els objectius del surrealisme eren desconcertar, violentar, provocar i criticar una època, aquest era el repte. Acabar amb la cultura burgesa.
-
Trenca amb la narració lineal clàssica, és a dir el relat audiovisual no segueix un ordre cronològic ni racional. Es juga amb la fantasia onírica, es planteja el lliure exercici del pensament. Apareixen imatges insòlites, que manquen de principis estètics i morals, expressen violència simbòlica i/o física i busquen impactar als espectadors. L'argument és secundari.
-
Els personatges acostumen a ser capellans, els gossos i els rucs, els pits i les cames femenines, les sabates de taló i el clerical, el fang i la merda, la mort i el sexe reprimit, el desig i l'humor.
-
A nivell tècnic recorrien als fosos, accelerats, càmera lenta, unions arbitràries entre plans cinematogràfics i seqüències. Les transicions entre escenes ho fan superposant imatges i la fos en negre o transparent. Es divideixen en actes. La part més il·luminada és el centre de l'escena mentre que les vores del pla estan enfosquits.
·OBRES DESTACABLES
BALLET MÉCANIQUE:
És una pel·lícula francesa d'avantguarda, feta, escrita i dirigida pel pintor Fernand Léger en col·laboració amb el cineasta Dudley Murphy. La pel·lícula es va estrenar en una versió de cinema mut el 24 de setembre de 1924, a l'Exposició Internacional per a la Nova Tècnica del Teatre a Viena presentada per Frederick Kiesler. Es considera una de les obres mestres del primerenc cinema experimental. Depenent de l'autor, la pel·lícula ha estat categoritzada com abstracta, dadaista, surrealista i futurista.
UN CHIEN ANDALOU:
Un chien andalou ('Un gos andalús') és un curtmetratge surrealista i una de les pel·lícules més famoses de la història del cinema.
Realitzat l'any 1929 per Luis Buñuel, amb guió d'ell mateix i de Salvador Dalí, recrea visions, obsessions, somnis i fantasies pròpies del surrealisme, moviment que, en aquests anys, era sinònim d'avantguarda i prestigi. La producció va anar a càrrec del mateix Buñuel, que finançà el film amb l'aportació monetària de la seua mare.
El film es distribuirà més tard en cercles privats i dins el moviment surrealista, aportant prestigi al seu autor, cosa que li facilità el camí a l'hora de rodar el següent film, L'âge d'or.
L’ÂGE D’OR:
L’âge d’or (l’edad d’or) és una pel·lícula francesa surrealista que pertany a la llarga llista de films que han passat a la història del cinema. Va ser creada el 1930 per el director Luis Buñuel i el gran pintor Salvador Dalí just quan Buñuel ja formava part del grup surrealista de París (d’aquí la pel·lícula en francés).
És surrealista no sols en la forma externa, sinó en les diferents escenes, en les imatges impactants que sobresalten als espectadors o en les arriscades associacions i metàfores. És, a més i essencialment, una manifestació surrealista en el seu contingut, en el fons, en la mesura en què relata una història d'amor passional que tracta de trencar les barreres que se li imposen. Així mateix, hi ha un rerefons de rebel·lió, revolució i qüestionament de les normes morals i socials molt evident.